Caïm i Abel

“Caïm i Abel no és una història de germans, són dues històries amb el mateix punt de partida, una trobada de dos personatges –un vigilant i Abel- en una frontera. És de nit i fa fred. Som en una platja. Tots dos homes és la primera vegada que es veuen, que parlen, però aquesta trobada sense ells saber-ho els canviarà per sempre.”

La Biblioteca de Catalunya i La Perla 29 obren les portes al nou espectacle escrit i dirigit per Marc Artigau (Aquellos días azules). Aquesta nova creació ens endinsa al món i les experiències de dos homes d’orígens i destins molt diferents, entrecreuats per la casualitat pròpia de l’existència.

El primer que crida l’atenció només entrar a la sala és la seva escenografia, inevitablement vistosa, que crea unes expectatives teatrals molt altes. Un espai utilitzat de manera molt intel•ligent, que aprofita cada racó de la sala i aporta una intensitat creixent en l’obra. Una obra que té una durada (sense dubte excessiva) de 3 hores (més 15 minuts d’entreacte).

Caïm i Abel són dues obres totalment diferents. Connectades dins d’un mateix univers, però fàcilment separables en diferents temporades i espectacles. El fet que la majoria del guió de la segona part es basi en la troballa de coincidències i connexions amb el primer capítol ho corrobora, fent d’aquestes unes idees òbvies i previsibles, donat que el públic encara no ha tingut temps d’oblidar res de la història de Caïm.

L’espectacle té alguns tocs cinematogràfics que en un primer moment poden agradar però que, com amb tot, l’extensa durada acaba desgastant. Així, tampoc es poden passar per alt alguns forats al guió que treuen credibilitat a la història i la fan menys satisfactòria. Les actuacions de Marc Rodríguez i Xavier Villanueva, d’altra banda són francament remarcables.

Una última cosa que no es pot deixar tampoc de banda és l’enverinament del masclisme que omple l’aire de l’obra. Personatges femenins totalment plans o que, si evolucionen, ho fan gràcies a un home o per culpa del recurs més vell del món per fer evolucionar mínimament un personatge femení: l’abús sexual. El patriarcat s’imposa en el text amb atacs directament misògins i conductes que semblen contradictòries en una obra que busca, d’alguna manera, fer crítica social (de sobretaula, això sí).

En resum, Caïm i Abel és una obra en la qual es nota una genialitat descontrolada, que ha aprofitat un encàrrec per incorporar un munt d’idees i històries en tres hores massa enrevessades i feixugues com per enlluernar al públic tanta estona. Una bona intenció i una bona base que no aconsegueixen complir amb les expectatives.